dissabte, 25 de juliol de 2009

Mites caiguts de l'economia

He fet un extracte de l'article publicat a el Pais el dia 19/7/2009 i que el podeu llegir al complert aquí:

http://www.elpais.com/articulo/economia/mitos/caidos/anos/crisis/elpepieco/20090719elpepieco_1/Tes

La crisis ha sacudido al capitalismo, que necesita reformas urgentes que tardan en llegar.

Esta crisis se ha llevado por delante un puñado de mitos:

- Más mercado y menos Estado. En esta crisis los Estados han sido los paganos, con una factura de más de tres billones de euros.

- La supervisión escasa impulsa al mercado libre. Luis Garicano, profesor de la Universidad de Chicago e impulsor de un nuevo departamento en la London School of Economics, opina que: "La clave es regular sin estrangular al mercado".

- Los banqueros son profesionales de prestigio y deben tener salarios elevados. En EE UU sigue abierto el debate. "Ni siquiera alguien con la capacidad de siete personas se merecería esos salarios", apunta Pablo Fernández, del IESE, "los bonus por beneficios fuerzan a mentir a la gente para cobrar más".

- El que la hace, la paga. Este axioma ha mutado en "al que la hace, le pagan", porque los pocos altos ejecutivos que han perdido su puesto se han ido a casa con muchos millones. Luis de Guindos, responsable financiero de PriceWaterhouseCoopers cree que si los culpables (y sus entidades) no asumen las responsabilidades, se trasladará la idea de que cuando hay beneficios son para las empresas, y si hay pérdidas, las paga el Estado.

- La banca comercial es aburrida. El dinero está en la banca de inversión. La crisis ha demostrado que detrás de todo esto había más ingeniería financiera y burbujas de liquidez que otra cosa. Garicano añade: "Nada es gratis. Retornos excepcionales casi siempre proceden de asumir riesgos excepcionales".

- Los grandes mercados están supervisados y regulados. Las hipotecas basura y los CDS (seguros de impago) movían miles de millones pero no estaban regulados ni supervisados. Además, las entidades los tenían fuera de sus balances.

- El mercado es eficiente y pone precio a los activos. Este largo ciclo de crecimiento alentó la creencia de que el mercado siempre da precio a los activos. En mitad de esa carrera alcista, los bancos norteamericanos insistieron en la utilización del mark to market, es decir, que los activos se valoren a precio de mercado, recogido en las Normas Internacionales de Contabilidad (NIC). El resultado fue que los activos se hincharon en paralelo a la burbuja. Esta filosofía también está en la reforma internacional de Basilea II. Ambas están en profunda revisión.

Ahora, la banca norteamericana y británica ha conseguido que el supervisor elimine la valoración de mercado para no castigar sus cuentas, en un movimiento que algunos consideran "maquillaje" y que puede favorecer otra burbuja futura. Sin embargo, la UE ha suavizado la normativa, pero la mantiene. Los expertos piden utilizar otros modelos, pero con transparencia. "Sobre Basilea II hemos aprendido que los propios bancos no pueden decidir el riesgo crediticio y por lo tanto las reservas usando sus propios modelos", dice Garicano.

- No hay que preocuparse de la liquidez, casi es ilimitada. "La idea de que siempre había liquidez acabó con el principio del medir el riesgo real. Parecía que había dinero para todo", apunta Robert Tornabell, catedrático y profesor del Departamento de Dirección Financiera de ESADE. Lo cierto es que se ha pasado de golpe, de la inundación a la sequía.

- No hay ciclos en la economía. En mitad de la borrachera de crecimiento, algunos economistas sostuvieron que los ciclos habían desaparecido. Lejos de eso, la globalización ha demostrado que hace sobrereaccionar a los mercados, amplifica las noticias negativas y la desconfianza.

- Los bancos, cuanto más grandes, más seguros. Nadie osaría hacer este comentario en presencia de los presidentes de Citigroup, Bank of America, Royal Bank of Scotland o del ex presidente del difunto Lehman Brothers... Precisamente las víctimas de esta crisis están, en parte, en la lista de los gigantes del sector, con la excepción de los españoles. El Banco de Inglaterra y el BIS han dicho que si las entidades son demasiado grandes para quebrar, son demasiado grandes para existir.

- Con la globalización, no importa donde esté la sede social. Parte del negocio ruinoso de Citigroup o de Lehman estaba en Asia o Europa. El Royal Bank tuvo pérdidas en Nueva York... pero al final han sido los Gobierno norteamericano y británico los que han pagado la factura del rescate. Cuando una entidad cae, el lugar donde está la sede social es clave para las ayudas. Por eso, los políticos quieren "campeones nacionales" y ha resurgido el nacionalismo económico.

- Estamos a salvo con las nuevas normas: las NIC y Basilea II. Poco ha durado el prestigio de ambas normativas. Están en revisión.

- Las agencias de 'rating' y los auditores vigilan. El oligopolio de las tres grandes agencias de calificación financiera, Moody's, Standard&Poo's y Fitich ha fracasado y se prepara una profunda revisión. Han demostrado no tener sistemas fiables para medir los créditos basados en activos basura. Tornabell, de Esade, cree que no pueden cobrar de los clientes a los que tienen que juzgar.

- Los 'hedge funds' y los productos sofisticados dinamizan la economía. Warren Buffet advirtió de que "los derivados son verdaderas armas de destrucción masiva".

dimecres, 15 de juliol de 2009

Creixement il·limitat?

Segueixo amb la sèrie: capitalisme.

Un dels paradigmes del capitalisme és el de la capacitat de créixer il.limitadament. D'això es tracta, de vendre MÉS, produir MÉS, gastar MÉS, consumir MÉS, ...

I jo em pregunto: fins on es pot créixer en un globus tancat? Ara per ara no podem recollir recursos de la lluna i un dia o altre s'acabarà el petroli ... Si voleu un raonament més complert us proposo que mireu la classe magistral del Dr. Albert Bartlett: http://www.youtube.com/watch?v=F-QA2rkpBSY&feature=related

Per respondre a la pregunta anterir utilitzaré un parell de metàfores que utilitza el professor Bartlett en la seva exposició.

Primerament car parlar una mica d'aritmètica: tothom sap el que és un creixement del 6%, i s'enten que un creixement del 6% no és gaire. Sembla. Però que és el que passa si acumulem aquest creixement durant posem 9 anys. Al cap de 9 anys tenim el doble del que teníem al principi, al cap de 18 anys el triple i aquí comença el xollo: al cap de 7 anys el 400% al cap de 5 anys el 500%. El creixement s'accelera.

Això no està gens malament si és una inversió, en 9 anys recuperem el que hi vam posar. Ara, la cosa canvia si parlem de consum d'energia ... veieu on vull anar a parar? Potser el 6% és un creixement exagerat, el podem baixar a la meitat si voleu però ens dona unes xifres també força interessants: el doble als 17 anys, el triple als 33, el quàdruple 12 anys més tard, ... etc.





Si us hi fixeu en tots els cassos la curva de creixement te tendència a fer-se perpendicular. Malgrat que els recursos siguin molts, com més temps estem creixent més possibilitats tenim d'entrar en aquesta fase perpendicular de creixement.

Què passa quan ens apropem a aquesta fase de curvatura? que el creixement ja no és lineal si no que és exponencial. I per ilustrar-ho permeteu-me explicar-vos una legenda:

Expliquen que a la India el rei Iadava estava trist per la mort del seu fill. El Brahman Lahur Sessa li va oferir el joc d'escacs com a entreniment per oblidar les seves penes. El rei va quedar tant satisfet que li va voler agraïr donant-li el que ell volgués. Lo únic que va demanar el Brahman va ser blat, va demanar que el rei li donés un grà de blat per la primera casella dels escacs, el doble per la segona, el doble per la tercera, i així successivament fins arribar a la casella 64.





Iadava va accedir a la petició, però quan el visir es va posar a fer els càlculs es va donar compte que era impossible: en la casella 64 hi hauria d'haver 2 elevat a 63 grans de blat. Per que us feu la idea en la darrera casella hi hauria d'haver més de 400 vegades la producció mundial de blat. Per més info: http://dunia.somms.net/?p=12

Aquest és un creixement exponencial.


Explicat així sona una anècdota divertida, ara anem a fer-ho més interessant: imaginem-nos que tenim una bactèria en un pot vidre, i que aquesta bactèria te la capacitat de reproduïr-se cada minut de manera que cada minut dobla la població. Al cap d'un minut hi hauran 2 bactèries, al cap de dos minuts 4 bactèries i així successivament. Fem un càlcul i arribem a la conclusió de que el pot de vidre estarà ple de bactèries al cap de 13 hores.
Posem-nos ara en la situació hipotètica de les 12 hores 59 minuts. Encara hi ha mig pot buit. Un minut abans hi ha 3/4 de pot buit. A les 12:57 hi ha 7/8 parts del pot buides i les bacteries segueixen alienes al que passarà d'aquí tant sols a tres minuts.

Imaginem, posats a imaginar, que es descobreixen 3 pots més que es poden colonitzar: quan de temps trigarien els nous pots en estar plens?



2 minuts.

Posats a imaginar, quan estan en el minut 12:57 s'imaginen les bactèries el que els hi passarà en tres minuts?. En son conscients que el seu propi creixement les destruirà?
Segons el professor Bartlett el creixement de la població mundial està en el minut 12:59 del nostre pot de vidre... espero que s'equivoqui volia fer un parell de coses abans de sopar.
Podem estar d'acord o en desacord sobre el minut on ens trobem, però el que és innegable és que el nostre pot un dia o altre acabarà per omplir-se si no fem alguna cosa.
Sobre el consum: també podem estar o no d'acord en quina casella del taulell d'escacs estem, si en les primeres o les darreres: el cas és que arribarà un moment i més aviat que tard, que el creixement serà/és insostenible. Però això ja donarà peu a un nou post. Salut!!!

dimarts, 7 de juliol de 2009

El crash del 2010


Santiago Niño Becerra és catedràtic d'Estructura Econòmica de la Facultat d'Economia de la Universitat Ramon Llull. Ha escrit un llibre titulat "El crash del 2010".
Durant 229 pàgines es dedica a explicar-nos els motius pels quals ell creu que arribarà un col·lapse del nostre sistema aquest any 2010.
Comença explicant que el sistema romà s'expandí gràcies al poder diví de l'emperador i al politeisme de la seva filosofía religiosa que incorporava les deitats dels territoris que anava ocupant. I arribà el cristianisme, una filosofía monoteista que no acceptava el poder diví de l'emperador i per tant posava en qüestió l'essència mateixa de l'estat.
Després del Imperi Romà s'estableix el sistema feudal que construeix una piràmide relacional en la que el rei està a dalt de tot i uns deuen vassallatge als altres. Tot està reglat i tothom sap què ha de fer. Es basa en dos principis inmutables: 1) la terra pertany a Déu i 2) el rei, receptor del poder diví, és l'encarregat d'administrar la terra.
El rei intercanvia terres a canvi de diners per finançar les seves guerres, després necessita més diners i demana préstecs que no pot tornar, llavors deixa de tenir el poder i aquest passa a mans de qui els hi ha donat el préstecs.
Passem a una nova etapa: sistema mercantilista. La burgesia comercial finançava els luxes i les conquestes reials a canvi de concessions en règim de monopoli. Quan la burgesia vol més poder, la monarquía absoluta, centralista i conectada amb Déu no li sap donar. Resultat: la Revolució Francesa.
1815 neix el capitalisme i la revolució industrial de la mà dels burgesos industrials. Com diu Marx, tots els sistemes, des del mateix moment de la seva concepció tenen incrustat el germen de la seva destrucció. Aquest creixement
en la capacitat de producció exigeix que hi hagi un creixement en la demanda. El crack del 1929 és un avís de que aquesta balança està descompensada.
Keynes posa sobre la taula la conveniència de que l'Estat també participi com a consumidor. Així el PIB pot seguir creixent ... fins avui.
En aquest sistema cal tenir en compte que el capital sempre te la raó, i per tant sermpre ha de comptar amb les màximes facilitats per que no pateixi tensions. Desregulació per aquí, liberalisme per allà, deslocalització, el capital no te ni pot tenir fronteres ... qui s'equivoca és la demanda, és a dir: no sobra capacitat productiva si no que és la demanda la que s'equivoca. Dit d'altra manera cal que la gent gasti més, consumir és de patriotes! ... em sona a alguna cosa això!
Del 1979 al 1995 els sous no creixen, l'augment de la productivitat i els prestecs faciliten que els productes puguin ser adquirits per sous congelats.

L'any 2000 a EEUU el 20% de les famílies controla el 50% de la renda.
El 50% de les famílies tenia possessions per valor de 1000$.
El 85% del consum mundial el fa el 20% de la població mundial...
Per incentivar el consum es baixa els tipus d'interès, i això promou que es busquin altres maneres de rendabilitzar el capital: préstecs de risc a gent amb pocs recursos i a un preu molt elevat. A finals del 2007 la suma del valor dels mercats financers dels EEUU equival a casi 6 vegades el seu PIB i el mercat dels seguros 3,37 vegades el mateix PIB i casi el 63% del del planteta. Les entitats financeres desconfien entre sí, també de la gent i la gent sobre les seves feines. La conseqüència és la restricció del crèdit per part de les entitats financeres, la menor demanda de crèdit per part de la ciutadania, i el descens del consum.
Després dels plans de rescat estadounidencs corria per internet un càlcul senzill i a l'hora esgarrifós: quants diners per persona significa l'ajut econòmic del govern d'EEUU als bancs per evitar la fallida? Un munt de diners.


El senyor Niño Becerra allà per l'any 2006 esgrimia un estudi on preveia el que ens havia de venir. Aquí teniu un link amb la primera entrevista que li van fer a RAC1 i els comentaris d'en Jordi Goula de La Vanguardia posant algunes objeccions al respecte. Vist en perspectiva, fa por com l'encerta.
http://www.borsaholic.com/2006/01/santiago-nio-becerra-apocaliptic.html
Segona entrevista el juliol del 2008
http://florsbonic.es/santiago.mp3

diumenge, 14 de juny de 2009

Parada obligatòria, la oportunitat de veure el mon diferent




Un accident fent esquí de muntanya m'obliga a guardar repòs.

Tinc trencat el LCA trencat (lligament creuat anterior) i això m'obliga a reposar uns muscles i em dona la oportunitat de fer-ne servir d'altres.

És una oportunitat per veure el mon des del punt de vista de la dificultat de desplaçar-se, d'estar-se dret una estona o de baixar a la platja (has provat d'anar a peu coix per la sorra?).

Tot canvi físic, implica un canvi en com veiem, sentim, percebem el mon.

Al matí baixo al metro per anar a treballar. Han instal·lat uns ascensors per pujar i baixar. Seguir-los és un laberint i m'obliga a esperar-me pacientment que arribi. No tinc paciència i decideixo baixar per les escales. Agafat de la crossa i de la barana baixo i de passada faig exercici, i sense pagar el gimnàs!!!
Pujo al vagó. Normalment algú em reclama per que segui en el seu lloc. "No, no, ..." contesto. Insisteixen. Acabo accedint. Preferiria ser el centre d'atenció per d'altres coses, però no. Diferents emocions m'envaeixen: vergonya i orgull. Algun cop m'he resistit a asseure'm. I em mantinc, digne, sostingut per les meves tres cames (esquerra, dreta i la crossa) en el vals del metro.


He tingut que aprendre humilitat i acceptar la meva limitació. El regal que em fan els demés quan s'aixequen. Quan algú em diu que no sembla l'edat que tinc. Quan em donen les gràcies.
Una amiga estudiant d'infermera m'explicava que l'altre dia va estar netejant un malalt que s'havia defecat a sobre. L'home mentre va durar la operació de neteja va passar molta vergonya però que després la vergonya venia per no saber expressar el seu agraïment. Una cosa semblant em passa. No estic acostumat a acceptar, i no estic acostumat a agrair.



Travessar un parell de carrers de l'eixample és una marató: els palmells de les mans em fan mal com si es volguessin obrir, les crosses em marquen els braços i em fan ferida, creuo el semàfor i ja estic suant. Durant la primera setmana va ser un joc, en la segona va venir la notícia del metge: t'has d'operar i immediatament el mon em va caure a sobre. Tant sols se m'acudien coses a fer que impliquessin caminar, córrer, ... i em vaig enfonsar.


Em va trucar l'Oriol, un boig bon amic que havia estat en la mateixa situació: “veuràs les coses de manera diferent, per mi ha estat el millor any de la meva vida”. Hores més tard l'Isma, em trucava per saber que m'havia dit el metge. Mentre parlàvem em queien les llàgrimes. M'estava queixant per no res, hi han milers de mil·lions de coses a fer, a viure, a sentir, a veure, a escoltar ... ell m'ho recordava. Però més important que tot això, m'estava dient entre línies que jo era un tio important per ell. Ell també ho és per mi.



Em truca el meu germà petit en el seu paper de germà gran per saber què m'havia dit el traumatòleg. Jo vaig néixer 3 anys abans i ell 3 anys després però el pas del temps ens ha ajudat a posar-nos on volem ser. Genolleres, cremes, crosses, ordinadors, blackberrys, pdas, ... tots els gadgets del meu estimat ex-inspector els va posar a la meva disposició. No gràcies Jordi, és la teva veu, que prové del teu corpulent metre vuitanta que em dona l'amor i també la seguretat de que tot va be.



Repto a qui vulgui, a fer un petit experiment: consisteix en fer servir l'altra mà. El primer amb que es trobarà és que va més lent, que quan prova d'obrir les portes es situa en el lloc que no toca i es destorba a si mateix per obrir-la, i si passa un temps de pràctiques prudencial s'adonarà que està canviant “el punt de vista” i tant sols fent servir l'altra mà..