diumenge, 14 de juny de 2009

Parada obligatòria, la oportunitat de veure el mon diferent




Un accident fent esquí de muntanya m'obliga a guardar repòs.

Tinc trencat el LCA trencat (lligament creuat anterior) i això m'obliga a reposar uns muscles i em dona la oportunitat de fer-ne servir d'altres.

És una oportunitat per veure el mon des del punt de vista de la dificultat de desplaçar-se, d'estar-se dret una estona o de baixar a la platja (has provat d'anar a peu coix per la sorra?).

Tot canvi físic, implica un canvi en com veiem, sentim, percebem el mon.

Al matí baixo al metro per anar a treballar. Han instal·lat uns ascensors per pujar i baixar. Seguir-los és un laberint i m'obliga a esperar-me pacientment que arribi. No tinc paciència i decideixo baixar per les escales. Agafat de la crossa i de la barana baixo i de passada faig exercici, i sense pagar el gimnàs!!!
Pujo al vagó. Normalment algú em reclama per que segui en el seu lloc. "No, no, ..." contesto. Insisteixen. Acabo accedint. Preferiria ser el centre d'atenció per d'altres coses, però no. Diferents emocions m'envaeixen: vergonya i orgull. Algun cop m'he resistit a asseure'm. I em mantinc, digne, sostingut per les meves tres cames (esquerra, dreta i la crossa) en el vals del metro.


He tingut que aprendre humilitat i acceptar la meva limitació. El regal que em fan els demés quan s'aixequen. Quan algú em diu que no sembla l'edat que tinc. Quan em donen les gràcies.
Una amiga estudiant d'infermera m'explicava que l'altre dia va estar netejant un malalt que s'havia defecat a sobre. L'home mentre va durar la operació de neteja va passar molta vergonya però que després la vergonya venia per no saber expressar el seu agraïment. Una cosa semblant em passa. No estic acostumat a acceptar, i no estic acostumat a agrair.



Travessar un parell de carrers de l'eixample és una marató: els palmells de les mans em fan mal com si es volguessin obrir, les crosses em marquen els braços i em fan ferida, creuo el semàfor i ja estic suant. Durant la primera setmana va ser un joc, en la segona va venir la notícia del metge: t'has d'operar i immediatament el mon em va caure a sobre. Tant sols se m'acudien coses a fer que impliquessin caminar, córrer, ... i em vaig enfonsar.


Em va trucar l'Oriol, un boig bon amic que havia estat en la mateixa situació: “veuràs les coses de manera diferent, per mi ha estat el millor any de la meva vida”. Hores més tard l'Isma, em trucava per saber que m'havia dit el metge. Mentre parlàvem em queien les llàgrimes. M'estava queixant per no res, hi han milers de mil·lions de coses a fer, a viure, a sentir, a veure, a escoltar ... ell m'ho recordava. Però més important que tot això, m'estava dient entre línies que jo era un tio important per ell. Ell també ho és per mi.



Em truca el meu germà petit en el seu paper de germà gran per saber què m'havia dit el traumatòleg. Jo vaig néixer 3 anys abans i ell 3 anys després però el pas del temps ens ha ajudat a posar-nos on volem ser. Genolleres, cremes, crosses, ordinadors, blackberrys, pdas, ... tots els gadgets del meu estimat ex-inspector els va posar a la meva disposició. No gràcies Jordi, és la teva veu, que prové del teu corpulent metre vuitanta que em dona l'amor i també la seguretat de que tot va be.



Repto a qui vulgui, a fer un petit experiment: consisteix en fer servir l'altra mà. El primer amb que es trobarà és que va més lent, que quan prova d'obrir les portes es situa en el lloc que no toca i es destorba a si mateix per obrir-la, i si passa un temps de pràctiques prudencial s'adonarà que està canviant “el punt de vista” i tant sols fent servir l'altra mà..