dimarts, 7 de juliol de 2009

El crash del 2010


Santiago Niño Becerra és catedràtic d'Estructura Econòmica de la Facultat d'Economia de la Universitat Ramon Llull. Ha escrit un llibre titulat "El crash del 2010".
Durant 229 pàgines es dedica a explicar-nos els motius pels quals ell creu que arribarà un col·lapse del nostre sistema aquest any 2010.
Comença explicant que el sistema romà s'expandí gràcies al poder diví de l'emperador i al politeisme de la seva filosofía religiosa que incorporava les deitats dels territoris que anava ocupant. I arribà el cristianisme, una filosofía monoteista que no acceptava el poder diví de l'emperador i per tant posava en qüestió l'essència mateixa de l'estat.
Després del Imperi Romà s'estableix el sistema feudal que construeix una piràmide relacional en la que el rei està a dalt de tot i uns deuen vassallatge als altres. Tot està reglat i tothom sap què ha de fer. Es basa en dos principis inmutables: 1) la terra pertany a Déu i 2) el rei, receptor del poder diví, és l'encarregat d'administrar la terra.
El rei intercanvia terres a canvi de diners per finançar les seves guerres, després necessita més diners i demana préstecs que no pot tornar, llavors deixa de tenir el poder i aquest passa a mans de qui els hi ha donat el préstecs.
Passem a una nova etapa: sistema mercantilista. La burgesia comercial finançava els luxes i les conquestes reials a canvi de concessions en règim de monopoli. Quan la burgesia vol més poder, la monarquía absoluta, centralista i conectada amb Déu no li sap donar. Resultat: la Revolució Francesa.
1815 neix el capitalisme i la revolució industrial de la mà dels burgesos industrials. Com diu Marx, tots els sistemes, des del mateix moment de la seva concepció tenen incrustat el germen de la seva destrucció. Aquest creixement
en la capacitat de producció exigeix que hi hagi un creixement en la demanda. El crack del 1929 és un avís de que aquesta balança està descompensada.
Keynes posa sobre la taula la conveniència de que l'Estat també participi com a consumidor. Així el PIB pot seguir creixent ... fins avui.
En aquest sistema cal tenir en compte que el capital sempre te la raó, i per tant sermpre ha de comptar amb les màximes facilitats per que no pateixi tensions. Desregulació per aquí, liberalisme per allà, deslocalització, el capital no te ni pot tenir fronteres ... qui s'equivoca és la demanda, és a dir: no sobra capacitat productiva si no que és la demanda la que s'equivoca. Dit d'altra manera cal que la gent gasti més, consumir és de patriotes! ... em sona a alguna cosa això!
Del 1979 al 1995 els sous no creixen, l'augment de la productivitat i els prestecs faciliten que els productes puguin ser adquirits per sous congelats.

L'any 2000 a EEUU el 20% de les famílies controla el 50% de la renda.
El 50% de les famílies tenia possessions per valor de 1000$.
El 85% del consum mundial el fa el 20% de la població mundial...
Per incentivar el consum es baixa els tipus d'interès, i això promou que es busquin altres maneres de rendabilitzar el capital: préstecs de risc a gent amb pocs recursos i a un preu molt elevat. A finals del 2007 la suma del valor dels mercats financers dels EEUU equival a casi 6 vegades el seu PIB i el mercat dels seguros 3,37 vegades el mateix PIB i casi el 63% del del planteta. Les entitats financeres desconfien entre sí, també de la gent i la gent sobre les seves feines. La conseqüència és la restricció del crèdit per part de les entitats financeres, la menor demanda de crèdit per part de la ciutadania, i el descens del consum.
Després dels plans de rescat estadounidencs corria per internet un càlcul senzill i a l'hora esgarrifós: quants diners per persona significa l'ajut econòmic del govern d'EEUU als bancs per evitar la fallida? Un munt de diners.


El senyor Niño Becerra allà per l'any 2006 esgrimia un estudi on preveia el que ens havia de venir. Aquí teniu un link amb la primera entrevista que li van fer a RAC1 i els comentaris d'en Jordi Goula de La Vanguardia posant algunes objeccions al respecte. Vist en perspectiva, fa por com l'encerta.
http://www.borsaholic.com/2006/01/santiago-nio-becerra-apocaliptic.html
Segona entrevista el juliol del 2008
http://florsbonic.es/santiago.mp3

6 comentaris:

Jordi Garcia i Serra ha dit...

Sense llegir el llibre m'arrisco una mica a manisfestar la opinió.

Penso que el Dr. Becerra fa un bon anàlisi però n'extreu unes conclusions equivocades. El capitalisme es basa en l'ambició. La sana ambició de millorar, de tenir un cotxe nou cada X anys, de donar als nostres fills més del que nosaltres hem tingut. L'ambició de comprar-nos una casa més gran (o millor situada, o més nova) cada cop que la canviem.
Quan aquestes ambicions siguin extirpades del gènere humà, s'acabarà el capitalisme. No abans.

Cris Pérez ha dit...

Com quan et vaig conèixer, Jordi, torno a discrepar. No es tracta d'ambició, es tracta de recursos. El capitalisme considera els recursos infinits i això tothom sap que no és així.

Desconec al Dr. Becerra, però el seu discurs s'assembla molt a dels Meadows als informes encarregats pel Club de Roma o al de Schumacher al Small is beautiful, etc.

Dóna'm respostes convincents a aquestes paradoxes que pots llegir al llibre de Schumacher o a qualsevol llibre de Serge Latouche o Mauro Bonaiuti i en parlem:

- Les "externalitats" socials i ambientals que el sistema capitalista no paga, però que acaba costejant tota la humanitat. Per exemple, les malalties ocasionades al medi natural i els suïcidis dels transgènics a l'Índia.

- El Peak Oil. Deixant de costat les prediccions de quan sigui el Pic del Petroli, què farem? Què en farem de l'ambició?

- Què passa amb la classe obrera? Cada vegada hi ha més atur. Qui ha de pagar aquest atur? Qui el provoca? No són les mateixes normes del sistema capitalista que externalitzen aquest cost a l'Estat?

- Què passarà quan al sector de l'automòbil se li acabi el finançament de l'Estat i no ens quedin més diners per mantenir aquesta indústria al nostre país? Ens donaran els beneficis per pagar les persones treballadores que hauran de fer fora?

El capitalisme s'està morint des de fa anys...

ismigar ha dit...

Podríem entrar en un debat d'en quina mesura la persona neix amb uns determinats atributs que conformen el seu caràcter, o és una simple peça de fang que es va modelant a mesura que evoluciona en un entorn familiar, social, cultural... Segurament hi hagi una component de cada però en tot cas m'inclino per pensar que la segona te bastant més pes.

Sigui com sigui hi crec profundament en la capacitat que te la persona d'aprendre, de sanar vicis i de créixer cap a models que li aportin major nivells de consciència, ben ésser i bon viure en harmonia amb ella mateixa, la humanitat i l'entorn.

Hem estat molt despistats durant anys, enlluernats per la febre del consum, de valorar-nos en tant del que teníem, de hipoteca la nostre felicitat al que tindríem demà sense gaudir el que teníem avui, de deixar-nos fer creure que aquell model econòmic era l'únic possible... Però ara això està apunt d'explotar malgrat els qui tenen la paella pel mànec és neguin a veureu.

Durant anys he participat en moviments socials intentant aprendre com funcionava el sistema i construir alternatives si més no a nivell local. Tenia la sensació que el sistema era com un globus que uns quants eren capaços de treure-li una mica d'aire quan l'havien inflat massa i estava a punt de petar. Llavors es convertia en un cercle viciós d'on era díficil sortir.

Ara la situació és diferent. El sistema, ens agradi o no, s'enfonsa i amb proves visibles i evidents. Ja no cal lluitar contra el sistema. Ara és l'hora d'aprofitar aquesta crisis per construir alternatives, per transformar valors i paradigmes. Sóc conscient que aquesta crisis segurament se'n portarà a molts per endavant, patiran, però això hem dona major motiu per tal que no sigui en va i poder-la aprofitar com a oportunitat de canvi. Cal començar per nosaltres mateixos, amb aquesta capacitar que deia, tenim les persones d'evolucionar.

Blai ha dit...

A Occident la nostra mentalitat funciona per projectes: partim d'una situació actual que no ens satisfà, volem canviar el nostre present i planifiquem el que volem fer en el futur. Funcionem per projectes. No se si es tracta d'ambició, estic més d'acord amb el Isma: és cultural.
A l'Àfrica la gent tant sols aspira a que l'endemà sigui tant bo com l'avui ... podem fer valoracions, però el que si que és cert és que podem concebre el mon de manera diferent com fins ara.
I també a nosaltres mateixos.

Jordi Garcia i Serra ha dit...

El problema Cristina es que ens entestem a veure nomes allo que s'assembla al que nosaltres pensem.

Jordi Garcia i Serra ha dit...

...i d'aquesta manera es molt dificil que enspoguem posar d'acord en res.

El comunisme i el socialisme com a ideologies estan molt be, pero com a sistemes econòmics s'han col.lapsat. No van.

El capitalisme es un sistema que permet que 200 anys despres d'inventar-se tu dediquis 40 vegades menys de temps a procurar-te aliment.

Com deia un lema d'una escola privada Belga. Si l'ensenyament et sembla que surt car, prova-ho amb la ignorància.

Si et sembla que el capitalisme es dolent ves a viure a Cuba o a Veneçuela. Segur que allà tothom es igual... Pero uns mes iguals q altres... Ja! Ja!

Vinga siau!