diumenge, 14 de juny de 2009

Parada obligatòria, la oportunitat de veure el mon diferent




Un accident fent esquí de muntanya m'obliga a guardar repòs.

Tinc trencat el LCA trencat (lligament creuat anterior) i això m'obliga a reposar uns muscles i em dona la oportunitat de fer-ne servir d'altres.

És una oportunitat per veure el mon des del punt de vista de la dificultat de desplaçar-se, d'estar-se dret una estona o de baixar a la platja (has provat d'anar a peu coix per la sorra?).

Tot canvi físic, implica un canvi en com veiem, sentim, percebem el mon.

Al matí baixo al metro per anar a treballar. Han instal·lat uns ascensors per pujar i baixar. Seguir-los és un laberint i m'obliga a esperar-me pacientment que arribi. No tinc paciència i decideixo baixar per les escales. Agafat de la crossa i de la barana baixo i de passada faig exercici, i sense pagar el gimnàs!!!
Pujo al vagó. Normalment algú em reclama per que segui en el seu lloc. "No, no, ..." contesto. Insisteixen. Acabo accedint. Preferiria ser el centre d'atenció per d'altres coses, però no. Diferents emocions m'envaeixen: vergonya i orgull. Algun cop m'he resistit a asseure'm. I em mantinc, digne, sostingut per les meves tres cames (esquerra, dreta i la crossa) en el vals del metro.


He tingut que aprendre humilitat i acceptar la meva limitació. El regal que em fan els demés quan s'aixequen. Quan algú em diu que no sembla l'edat que tinc. Quan em donen les gràcies.
Una amiga estudiant d'infermera m'explicava que l'altre dia va estar netejant un malalt que s'havia defecat a sobre. L'home mentre va durar la operació de neteja va passar molta vergonya però que després la vergonya venia per no saber expressar el seu agraïment. Una cosa semblant em passa. No estic acostumat a acceptar, i no estic acostumat a agrair.



Travessar un parell de carrers de l'eixample és una marató: els palmells de les mans em fan mal com si es volguessin obrir, les crosses em marquen els braços i em fan ferida, creuo el semàfor i ja estic suant. Durant la primera setmana va ser un joc, en la segona va venir la notícia del metge: t'has d'operar i immediatament el mon em va caure a sobre. Tant sols se m'acudien coses a fer que impliquessin caminar, córrer, ... i em vaig enfonsar.


Em va trucar l'Oriol, un boig bon amic que havia estat en la mateixa situació: “veuràs les coses de manera diferent, per mi ha estat el millor any de la meva vida”. Hores més tard l'Isma, em trucava per saber que m'havia dit el metge. Mentre parlàvem em queien les llàgrimes. M'estava queixant per no res, hi han milers de mil·lions de coses a fer, a viure, a sentir, a veure, a escoltar ... ell m'ho recordava. Però més important que tot això, m'estava dient entre línies que jo era un tio important per ell. Ell també ho és per mi.



Em truca el meu germà petit en el seu paper de germà gran per saber què m'havia dit el traumatòleg. Jo vaig néixer 3 anys abans i ell 3 anys després però el pas del temps ens ha ajudat a posar-nos on volem ser. Genolleres, cremes, crosses, ordinadors, blackberrys, pdas, ... tots els gadgets del meu estimat ex-inspector els va posar a la meva disposició. No gràcies Jordi, és la teva veu, que prové del teu corpulent metre vuitanta que em dona l'amor i també la seguretat de que tot va be.



Repto a qui vulgui, a fer un petit experiment: consisteix en fer servir l'altra mà. El primer amb que es trobarà és que va més lent, que quan prova d'obrir les portes es situa en el lloc que no toca i es destorba a si mateix per obrir-la, i si passa un temps de pràctiques prudencial s'adonarà que està canviant “el punt de vista” i tant sols fent servir l'altra mà..

6 comentaris:

jaumeppiqueras ha dit...

Blai, no ens coneixem però he trobat el teu comentari al blog de la lu i he entrat a tafanejar el teu blog, sento la teva lesió, d'entrada és un trasbals, però com be dius, tot és saber-ho portar, jo he passat per una experiència semblant per una lesió al braç. he passat 5 mesos sense poder escalar, la meva dèria, i ara he pogut retornar a l'activitat, t'asseguro que aquest temps no ha estat perdut, és una experiència més i de la que un se n'ha de sobreposar amb optimisme, ja veuràs com aviat pots fer una vida activa, pensa que el Xavi del Barça també s'el va trencar i mira-t'el ara!!
Ànims!

lux ha dit...

ei Blai!

no en tinc cap dubte que aprofitaràs al màxim aquest temps!!
A vegades és dur però també n'hem d'aprendre del que ens fa mal...
una forta abraçada i avant amb molta força!

Ben aviat sortirà el sol en qualsevol paret o Pala!

Blai ha dit...

Hola Jaume,
gràcies per les teves paraules.
Ara, un cop operat i veient com dia a dia el genoll va recuperant una movilitat perduda tot es va fent més clar:
aprofitar a cada moment el que puc fer i disfrutar-ho.
El post de la Lu que parla sobre la felicitat és genial. Superb.
Gràcies.
Blai

Cris Pérez ha dit...

Campió!

Ja saps que et parla la veu de l'experiència en trencaments de LCA's.

Saps que estic al teu costat sempre que em necessitis. Seran només uns mesos, ja veuràs que tot anirà bé!

Un petó molt i molt gros!


Cris

ismigar ha dit...

La VIDA té una misteriosa habilitat de posar-nos al davant allò que necessitem en cada moment. La qüestió està en saber confiar i obrir els ulls per poder vislumbrar que ens vol dir, cap a on ens portar, que ens està oferint... Quan descobreixes i sents aquest immens misteri, tot es converteix en un obsequí i una oportunitat.

A vegades hi penso la de coses que hagués deixat de viure, sentir i aprendre, sinó fos gracies a la discapacitat física que m'acompanya i m'abraça en aquest art d'existir.

Gràcies Blai per la teva amistat.

Ismael

Anònim ha dit...

Nice blog, thank you. I really love it.